Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva,
un bell matí, a l'estiu tan dolç:
tombant per un camí, una carronya infame
damunt un parament de rocs,
les cames ben enlaire, com una dona lúbrica
i ardent, suant el seu verí,
obria, de manera indiferent i cínica,
el ventre ple d'exhalacions.
Brillava el sol damunt d'aquella putrescència
com si volgués coure-la al punt,
i retornar amb escreix a la Natura immensa
tot el que havia creat junt;
i contemplava el cel la carcassa superba
com una flor que s'expandís.
Feia tanta pudor que sobre l'herba
et va semblar perdre els sentits.
Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte
del qual sortien negres contingents
de larves, que anaven com una flegma espessa
amunt i avall dels esquinçalls vivents.
Baixava tot allò, pujava com onada,
o bé brollava espetegant;
hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada,
ben viu, s'anava incrementant.
I feia el món com una simfonia estranya,
com l'aigua que corre i com el vent,
o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada,
sacseja i gira en el garbell.
Les formes s'esborraven, només eren un somni,
com un esbós difícil de capir
sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba
tan sols dins el magí.
Darrere d'unes roques, una gossa inquieta
ens espiava de mal grat,
esperant l'hora de robar a aquella carcassa
la carn que hi havia deixat.
—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria,
semblant a aquesta pútrida infecció,
estrella dels meus ulls, oh sol de la natura,
tu, àngel meu, la meva passió!
Sí! Això seràs, oh reina de les gràcies,
després dels últims sagraments,
quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida
enmig dels altres ossaments.
Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva,
que amb molts petons se't menjaran,
que jo he guardat la forma i la divina essència
dels meus amors desintegrats!
El poema explica la història d'una peça de carronya en fase de descomposició que el poeta es troba a la carretera mentre passeja amb la seua dama. La seua descripció no pot ser més naturalista; guarda dades esgarrifoses i resumeix el cicle vital de la vida i la mort: "larva", "insectes", "ossos", "pudor".
- Compara la carronya amb una dona obscena: "quins lasciva dones", "una flor obre".
- La personificació del sol i el cel, testimonis del procés de putrefacció i els gasos plagues produïa per la calor d'estiu impressiona la sensibilitat femenina.
- El poeta expressa la paradoxa que la mort, al seu torn, produeix vida.
- Utilitza diverses antítesis: "pujant" / "avall"; "el cos [...] multiplicar he viscut".
La segona part del poema està advertint la Dama (tema de la memento mori) que ella acabarà com la carronya. Apòstrofes amb què el poeta es dirigeix revelen l'amor per la seua dama: «la meva passió i el meu àngel,» "estrella dels meus ulls»,"Sol de la meva naturalesa","La Reina de les gràcies","la meva bella". Però el realisme amb que descriu el seu final no pot ser més cru: "a s'oxida anar", "en els ossos", "cucs". No obstant això, el poeta, en un últim vers, desa la seva estimada de la mort i l'oblit perquè s'ha deixat un record d'ell ("essència i forma") en els seus poemes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada